http://www.nuvol.com/opinio/gracies-lou-reed/
En l'enllaç es pot veure la publicació, però us deixo el text a continuació:
Vaig néixer a finals de la primavera del 73’. No feia ni un
any, Lou Reed acabava de treure Transformer de la mà de David Bowie. La
meva infantesa no fou massa musical, fins i tot vaig deixar el “cor
infantil” per poder veure les pel·lícules de cowboys que feien per la
VHF i en b/n cada dissabte a les 17h.
Als 12 anys el professor de música em manava callar després de
localitzar la meva veu greu, “desafinada”, segons ell. No em va causar
cap trauma. Ans al contrari, als 16 anys començava un programa de ràdio
on feia de locutor i punxava música canyera en primers moments i de tot
al final. Algun cop van sonar els Velvet Underground, i normalment
Perfect Day, Walk on the wild side, etc. Onze anys de servei a la ràdio
entre amateur i professional són moltes hores de música…
Però tornant enrera, als 18 anys em trobava amb un amic de l’escola i
em proposà cantar per al seu grup. Amb aquest grup fèiem una entrada
amb el Interesteral Overdrive dels Pink Floyd que ho flipes. Sort que
era instrumental, perquè en aquells moments jo cantava, pel meu gust,
massa forçat. Sempre recordaré que el meu pare em deia que havia de
cantar com el Leonard Cohen, -veus? Aquest podrà cantar tota la vida,
deia. Amb aquest grup vam compartir escenari amb els Lax’N’Busto, i
també hauríem compartit amb uns nouvinguts a l’escena Gossos, si no fos
perquè després de tocar nosaltres va fotre una ploguda que va fer
historia. En aquella época ens divertíem escoltant els Doors, Lou Reed,
Jimi Hendrix i Janis Joplin entre d’altres…
Al 96, jo tenia 23 anys. Lou Reed tocava una tarda molt agradable a
la Vall de la Guingueta i sobre la gespa els malls tenien un gust
especial, tumbats boca amunt observant la gent tirant-se de puenting
mentre que Lou Reed feia sonar música celestial, com ho va fer també
David Bowie al mateix lloc, distint escenari. Després del Doctor Music
Fest jo no gosaria tornar a cantar, fins que un excompany d’escenari em
proposés cantar per a ell un parell de cançons. Vam enregistrar una demo
i un CD amb 9 temes. Ell tenia moltes cintes de k7 que em deixava pels
meus freqüents viatges de Barcelona a Saragossa en aquells temps per
trobar-nos per assajar, tocar en directe, enregistrar… una de les cintes
era de Lou Reed. Amb la seva ajuda, (la del meu amic) i la dels músics
que escoltava en les meves travessies (Lou Reed, Nick Cave, Ben Harper,
Beck,…) vaig descobrir que realment havia de cantar amb la meva veu greu
natural. La nostra banda va durar fins al 2004, ben bé 7 anys. El
darrer concert al Bilborock, avalats per bones critiques de Jesús
Ordovas RNE3.
Fins al 2008 van pasar ben bé 4 anys de sequera, de no escoltar
música, retrobament personal i canvis. Lou Reed, feia un any, al 2007,
havia publicat Hudson River Wind Meditations, un disc influït per la
pràctica del yoga. El seu darrer disc en solitari.
A finals d’estiu del 2008, quan encara em quedaven uns dies útils de
vacances, vaig tornar a agafar la guitarra espontàniament. Va ser un dia
perfecte. Em va tornar la inspiració i vaig composar el que seria la
primera cançó pròpia des de feia 15 anys. No passarien gaires dies, que
una bona amiga em regalaria un bon llibre amb totes les lletres de Lou
Reed i ja tindria enllestit tot un repertori preparat per tocar i
enregistrar i un videoclip molt potent com a carta de presentació.
Després d’uns anys difícils musicalment, aquest dissabte, tinc un
concert, al casal català El Pont Blau d’Hamburg. Dissabte no tocaré cap
cançó d’ell, però tot i que tinc tota la seva discografía, de ben segur a
la sala hi hagi algú que encara no el conegui. Així que en acabar el
concert posaré Perfect Day, a mode de minut de silenci, la cançó que
tants cops he cantat, a la ràdio, acompanyat d’un piano, al cotxe camí
de Saragossa, i també interiorment en els meus moments de soledat.
Gràcies Lou, per haver-me ensenyat a cantar durant tots aquest
anys. Sé que no he estat un alumne fàcil, però sempre que canto recordo
de tot el que m’has dit, i abans de començar a cantar sempre alço el
cap, et miro i et repeteixo, Gràcies.
http://www.youtube.com/watch?v=qadOcA8KkJ0
http://www.youtube.com/watch?v=4qS6UhMu-l0
http://ramir.bandcamp.com/
Quin privilegi, compartir alguns d'aquests records... l'amic aquest no crec que t'ajudés molt; sense dubte, tot això ho portaves dins i tard o d'hora hagués brollat cap a fora.
ResponEliminaAi Julián, no se si hagués brollat algun dia, el cas és que el meu amic va ser crucial, en varis moments i per molt de temps i n'és còmplice de tot això. Només penso en retrobar-lo i compartir una de les seves truites de patates. Potser pels nadals... una abraçada!!
ResponElimina