THIS IS THE END

He usat una cançó dels The Doors com a títol d'aquesta entrada, perquè he decidit marxar de Manchester i tornar a Barcelona.
Fa menys d'un mes que hi sóc però les circunstàncies que m'han portat fins aquí han canviat dràsticament.
He conegut ben poc de la ciutat, doncs m'hi he estat ben poc, el que si puc dir és que parlen anglès tot el dia, mengen sanvitxos amb salses fortes i usen el f enlloc de l'€.
Ah si, ténen 2 equips de futbol ben famosos, dels que uns van de blau i uns de vermell, plou tot el dia i fot un fret que pela...
Bromes apart, aqui no parlaré de Manchester, parlaré de mi.
oooooooooh, ho sento. si voleu més info de Manchester, a la web de la city, però millor aneu sense pajotera idea i us dirigiu a Piccadilli (tots els busos hi fan cap tard o d'hora) que ténen un centre d'informació molt bonic i parlen a poc a poc, però en anglès i accent de Manches er. Si, es mengen les ts.
Doncs això, que algo s'ha acabat. Lo que em va portar a Manchester, m'ha ben destrossat i gairebé m'arruïna. Però no parlaré del què m'ha destrossat. Això no toca ara.
Em sembla que venint a Manchester (encara hi sóc) fugia de mi mateix, però estant aqui, me n'he adonat que no es pot fugir d'un mateix. Un ha d'aprendre a conviure amb si mateix, respectar-se i mai perdre la seva essència. Espero haver aprés la lliçó, perquè m'ha sortit ben car, be, espero que no tant car, però no ho sabré fins que m'arribi la visa a finals d'octubre... Ai si riurem...
This is the end, el final d'un Ramir, el començament d'un altre, igual en la essència, diferent en l'acabat.
Ramir des de la illa amb més paquis per m2 que a Barcelona.